DEL TURÓ PARC A COLLSEROLA

Fullejant a la biblioteca Vapor Vell el llibre Memòries d’un cirurgià, del metge Barcelonès Moisès Broggi i Vallès (1908), llegeixo que de petit anava a jugar a un gran parc anomenat Turó Parc. Segons descriu l’autor es tractava d’un parc que ocuparia l’espai avui comprès entre la Via Augusta (antiga via del tren de Sarria), l’avinguda Diagonal, el carrer Amigó i l’avinguda de Sarria fins que troba aquesta la ronda de General Mitre. Aquest era un parc d’atraccions: muntanya russa, pista de patinatge i la més afalagadora atracció del moment, segons recorda en Moisès, era la del globus aerostàtic que portava un trapezi al qual pujava una persona. Malauradament, sembla ser que desprès de diversos ensurts i d’un accident greu l’atracció mes atractiva del Turó Parc va ser prohibida.

Avui no m'he pogut estar d’anar a fer un tomb per veure el que resta d’aquest parc. Realment aquesta àrea de la ciutat que pertanyia a l’antic municipi de Sant Gervasi, avui districte de la ciutat de Barcelona, ha estat un espai completament transformat. De fet, del Turó Parc no resta ni el nom, encara que els jardins del Poeta Eduard Marquina son popularment coneguts com Turó parc. Em demano si això te res a veure amb el fet que Eduard Marquina va ser l’autor de la primera lletra oficial que va tenir l’himne espanyol, tanco el parèntesis. Aquest jardí dissenyat als anys trenta per Nicolau Maria Rubió i Tudurí és una barreja de bosc mediterrani amb altres espècies com plataners, pollancres i nenúfars surant dins d’un estany.

La resta de l’antic espai del Turó Parc ha estat completament edificat durant l’època del “desarrollismo”. Tanmateix, no es comparable a l’urbanisme “desarrollista” d’altres àrees de la nostra metròpoli. Aquí, estem davant del desenvolupament d’una arquitectura racional que fa un cert goig si més no. No podem oblidar que ens trobem al barri de Sant Gervasi dominat per la mitjana i alta burgesia barcelonesa. Les botigues, el comerç, aquesta activitat íntimament lligada a la ciutat es el millor i primer testimoni al ull del foraster per adonar-se que no estem a un barri d’agitadors. Una altra fita important que trobem dintre de l’àrea de l’antic Turó Parc és Gran Sarria Multicines. Tot i que ens alegrem, com comentàvem amb el Mateu i la Laia, que aquest espai de centralitat es trobi dintre de la trama urbana de Barcelona cosa bastant anormal a molts nuclis urbans europeus amb les conseqüències greus per la mobilitat i l’urbanisme d’aquests, qüestionem que el fi justifiqui els mitjans. I és que l’especulació que va suposar la requalificació d’usos del sol que ocupava un equipament com el Camp de l’ Espanyol a sòl urbanitzable no se li escapa a ningú.

Totes les grans metròpolis tenen un gran parc d’esbarjo: Tokio (Hibiya Park), New York (Central Park), Paris (Bois de Boulogne), Londres (Hyde Park), etc. Tot reflexionant sobre el Turó Parc podríem arribar a pensar que hem perdut una oportunitat. Idelfons Cerdà ja va pensar en el seu pla de 1859 en un gran parc de lleure pels habitants de Barcelona al Besòs sense gaire fortuna. Avui, ens trobem davant d’una altra oportunitat: el Parc de Collserola. Ens sabrem avenir per gestionar aquest espai de la millor manera? Prevaldran els interessos particulars per sobra del col·lectius? Es pot parlar d’un tracte diferenciat entre la Collserola rica (Pedralbes, Can Caralleu, Valvidrera, el Tibidabo - al districte de Sarrià–Sant Gervasi- i Penitents -a Gràcia), i la Collserola pobra (Sant Genís dels Agudells, Montbau, La Font del Gos, Can Baliarda – Horta Guinardó – Canyelles, Roquetes, Trinitat Nova i Torre Baró – Nou Barris) per part de l’administració pública?

El Turó Parc estava situat sobre un territori que pertanyia a burgesia de la metròpolis barcelonina i tot sembla indicar que els seus interessos particulars van prevaldrar. Cal a dir que el Turó Parc mai va ésser un parc públic, com ens diu el Moisès Broggi al seu llibre esmentat, el que vol dir que els propietaris d’aquests terrenys tenien molt a guanyar amb la seva edificació, com es va repetir no fa gaires anys amb l’equipament esportiu del Camp de l’Espanyol. Esperem que l’historia no es repeteixi amb Collserola i que les intencions no sucumbint front a l’especulació d’uns pocs.