MOLTS CARRERS AMB UN MATEIX NOM

Des de el mercat d’Hostafrancs surt un carrer que travessa tot l’Eixample i que connecta dues antigues viles del pla de Barcelona, la vila de Sants i la vila de Sant Martí de Provençals, el barri d’Hostrafrancs amb el barri del Clot. Encara que pugues haver estat, no tinc constància que fos un antic camí de la plana. És un dels carrers de traç racional que Cerdà dissenyà. Però el cert és que aquest carrer son molts carrers amb un mateix nom. Partint d’Hostafrancs té un caire de poble amb un comerç força animat com a conseqüència del mercat. Quan arriba al carrer Tarragona aquest es talla i ens topem amb el parc de l’escorxador coronat per "La dona i l’ocell" d’en Joan Miró. Si travessem el parc entre pins i palmeres trobarem les vetes que ens guien a la continuació d’aquest carrer, ara ja dintre de l’Eixample de Cerdà. Malgrat que mantingui el mateix nom ja ens trobem amb un altre paisatge urbà. Aquí les cases de l’època modernista amb més o menys airositat dominen. Només algunes construccions racionalistes inspirades en Le Corbusier, com l’edifici que ocupa l’intervia que va de la cantonada de Comte Borrell fins el carrer Compte d’Urgell, ens poden distreure de l’època primera. A mesura que ens apropem al centre tradicional del municipi de Barcelona el nostre carrer es torna rosa, sorgeixen les botigues i bars de gais que només seran discutits per la gran distribució: cafès americans, fast food japonesos, etc. Tanmateix el nostre carrer es reivindica rosa en aquest tram que va de Compte d’Urgell fins al Passeig de Gràcia, i la seva joia es l’Hotel Axe a la cantonada d’Aribau, amb els seus clients prenent el sol al seu terrat sense adornar-se del que passa al carrer. Un cop travessem el Passeig de Gràcia i Pau Claris, una altra atmosfera ens envaeix. Les botigues i bars, i conseqüentment l’animació, disminueix sense que l’escenari de cases modernistes deixi de dominar. L’Eixample dreta és diferent de l’Eixample esquerra molt a pesar de Cerdà.

De sobte una obertura, una gran cruïlla que gairebé ens impedeix resseguir el nostre camí. El carrer Marina i l’avinguda Diagonal el travessen brutalment, i un últim carrer del mateix nom d’aquell de Sants sorgeix. En aquest punt les cases modernistes ens abandonen i el carrer perd la seva identitat de l’Eixample. Un hort urbà es el primer que guaitem. Estrany equipament aquest encara a Barcelona, ens crida l’atenció contemplar bledes, tomàquets, cols i altres al ben mig d'un paratge urbà. El cert és que el carrer que resseguim en aquesta part final està com despentinat. Essent repentinat com és durant tot el seu pas per l’Eixample costa d’imaginar que estiguem al mateix carrer: antics locals industrials amb un fons d’actualitat com la torre Agbar, els caòtics Encants, tot plegat és com un paisatge a l’espera de transformació. I sembla ser que el rentat de cara i la pentinada ja és en camí amb els projectes de desplaçar els Encants i la reforma de la polèmica plaça Glòries. I Ja ens trobem a la desembocadura del nostre carrer que son molts carrers, en aigües d’un artèria de jerarquia superior, la Meridiana, dintre del sistema sanguini de la nostra metròpolis.