EL GALIMATIES DE LA PLAÇA D’OSCA: LA GEOPOLITICA DE L’ESPAI PÚBLIC

La plaça d’Osca es un espai públic on es quallen trobades i relacions entre les persones, més o menys espontànies o no, dintre del caire d’una manifestació col·lectiva o amb caràcter més personal. És un espai on el ciutadà té la utilització prioritària, i per això parlem també d’un espai cívic, tot diferenciant-lo d’un espai públic verd (jardí) i d’un espai públic per la mobilitat (voreres).

Cal recordar que l’espai urbà s’estructura entre sol de domini públic (carrers, places, jardins, etc.) i sol de domini privat (els solars), de tal manera que l’un necessita de l’altre per existir. Així, els paratges urbans es diferencien uns dels altres per la diferent articulació que s’ha establert entre aquest dos dominis, així com per l’ús que els seus habitants fan d’ells, especialment de l’espai públic. I és que l’espai públic ha de donar resposta a diverses funcions, la qual cosa genera sovint conflictes d’utilització. Així, de la mateixa manera que des de el segle XIX sorgeixen espais privats d’ús públic, com ara les galeries comercials, avui dia trobem espais públics (cívics, verds o de mobilitat) amb usos privats. Això, no és res més que la territorialització de la complexitat de la nostra societat. La gestió d’aquests espais públics, es a dir, dels seus conflictes inherents, expressarà en cada moment una determinada geografia urbana.

En aquests moments la plaça d’Osca es troba justament davant d’un dilema geogràfic. L’escenari present és el següent, l’ocupació de tota ella per les terrasses dels bars de l’entorn en detriment d’altres activitats espontànies o no dels ciutadans. A més a més, per acabar-ho d’adobar un nombre petit de veïns que tenen la residència a l’entorn d’aquest espai públic cívic protesten pel soroll d’altres conciutadans que fan ús de la plaça. No hi ha solucions simples:

Un escenari de continuïtat ens portaria a la pèrdua del caràcter públic de la plaça, amb una clara privatització de la mateixa impedint determinats usos espontanis o no que fins ara tenien lloc. Aquest seria a curt terme profitós per certs actors d’aquest territori com son els propietaris dels locals, tanmateix no hi hauria garanties d’una continuïtat a llarg terme degut a l’empobriment de l’espai com a causa de la supremacia d’un ús per d’amunt dels altres i un afebliment de les relacions. Es perd en complexitat.

Un escenari “fora totes les terrasses” ens portaria cap a l’essència original de la plaça d’espai eminentment públic que es dona en societats més simples. Els ciutadans perdrien uns serveis privats que els donen una millora de qualitat de vida, i la plaça podria arribar a ser ocupada només per certs grups socials que la fessin seva malbaratant les expectatives de tranquil·litat d’aquells ciutadans que tenen la residència al tocar de la plaça, així com perdent atractiu pels clients dels bars la qual cosa afectaria econòmicament al propietaris dels mateixos, a més a més de les pèrdues derivades de la manca de les terrasses. Es perd en complexitat.

Un escenari “tots a la plaça d’Osca” significaria compartir aquest espai públic acceptant tota la diversitat d’usos que es poden donar i respectant uns certs límits a establir pels mateixos actors directament implicats amb el territori (hores d’obertura i tancadura de les terrasses, localització concreta de les terrasses i la quantitat d’espai a ocupar de la plaça, etc.). Permet treure el màxim partit de la complexitat reforçant l’atractivitat de l’espai gràcies a unes relacions més solides i respectuoses entre els actors, els quals es veuen beneficiats al acceptar la gestió de l’espai per ells mateixos.

El repte passa, doncs, per gestionar la complexitat, sense caure en el parany de la simplificació d’aquesta per arribar a situacions asèptiques que malbaraten la qualitat de les relacions i conseqüentment la qualitat de vida de tots els actors-ciutadans.