PARATGE URBÀ

diumenge, 20 d’abril del 2008

LE COMMERCE ET LA VILLE: DEUX PARTIES D'UN TOUT

Le commerce a joué un rôle particulièrement actif dans les mutations spatiales de nos villes, et il a évolué dans un certain climat de « chaos » où plusieurs acteurs aux intérêts divers se sont efforcés de répondre à la nouvelle société qui se mettait en place et que Jean Baudrillard appelait société de consommation. Ainsi, dans les dernières décennies, la mondialisation des marchés a favorisé le développement de grands groupes économiques et par conséquent, la concentration des ventes dans un nombre réduit d’entreprises. Par ailleurs, le consommateur, plus informé et mieux formé, est devenu plus individualiste et exigeant: son choix est plus rationnel, même s’il reste parfois très influencé par les stratégies, d’ordre émotionnel ou autres, que les grandes entreprises utilisent pour l’attirer. Les habitudes de consommation ont elles aussi évolué. L’achat est aujourd’hui lié au loisir et le consommateur veut être à l’aise dans l’environnement commercial. Dans ce contexte, le commerçant indépendant se trouve dans l’incapacité d’offrir tous les services que le consommateur attend de lui. Or, le commerçant est connu pour son individualisme et c’est là le principal écueil pour le maintien de ces petites et moyennes entreprises qui sont porteuses de la diversité et de la différentiation de nos villes.

Ainsi, aujourd’hui les changements dans la demande sont entrain d’ouvrir une nouvelle étape de grands changements dans le commerce de détail. On peut même parler d’une certaine crise dans la grande distribution, inadaptée à une société d’individus qui ne peut pas être définie de façon monolithique. Ainsi, de nouvelles opportunités s’ouvrent pour le commerce urbain. La grande distribution redécouvre la ville en s’adaptant aux changements de la demande. Mais, qu’en est-il des commerçants indépendants ? Certains d’entre eux s’incorporent aux nouveaux centres commerciaux qui plagient la ville
dans leur décor (rues, places, etc.), laissant de grandes zones de la ville sans équipements commerciaux, d’autres quittent leur magasin pour prendre une franchise d’une grande marque, ce qui aboutit à une homogénéisation du paysage urbain et à une blessure mortelle pour le tissu productif local. Enfin, il y a ceux qui se battent pour continuer, de façon isolée ou au sein d’associations de commerçants traditionnelles «marqués du sceau de leur revendication». Celles-ci sont condamnées à disparaître; enfin, ceux qui, développent des associations zonales ou spatiales, plus ou moins encouragées par les acteurs publics de la ville, pour tenter d’assurer l’ensemble des services que le consommateur actuel, plus individuel et exigeant, attend d’eux.

Ce nouvel associationnisme commercial veut être la réponse à la survie des commerçants indépendants ainsi que le point de départ à la revitalisation d’un territoire donné. Ainsi, les administrations publiques qui agissent dans ce même territoire sont également très intéressées par cette nouvelle démarche des commerçants indépendants. Désormais, nous devons réfléchir en parallèle à la ville et à l’activité commerciale. La création d’un partenariat public-privé entre les commerçants, (une fois que l’association de commerçants est bien organisée et a une représentativité) et les pouvoirs publics constitue un cadre de travail pour rendre le territoire plus attractif dans tous les aspects (qualité de vie des habitants, investissements économiques, tourisme, etc.). Il s’agit donc d’une nouvelle identité pour l’associationnisme commercial, basée sur le projet urbain à bâtir avec le reste des acteurs locaux. Mais il serait naïf de penser que ces associations sont exemptes de défauts. Le marketing territorial auquel elles aboutissent peut entraîner des effets pervers. Citons par exemple certaines erreurs observées à Barcelone et ailleurs: problèmes organisationnels des partenariats public-privés, notamment dans les mécanismes de participation ; introduction massive de la publicité dans l’espace publique et dans la vie culturelle, provocant une homogénéisation des paysages urbains, etc. L’intense transformation urbaine menée depuis quelques années à Barcelone, à grands renforts de campagnes de promotion et d’événements majeurs (voir la transformation urbaine qui a accompagné l’organisation de l’évènement « Forum de les cultures » en 2004), n’a pas échappé à ces problèmes. Ainsi, la reconnaissance internationale et l’exportation du « modèle Barcelone » à des villes italiennes, portugaises et latino-américaines (voir la conception du nouveau centre urbain de la ville belge d’Oostende) ne signifie pas que cette expérience soit exempte de conflits et de limitations puisque la rénovation de certaines aires a engagé un processus de changement social, ainsi que la destruction de l’identité, notamment l’identité industrielle de la « Manchester catalane ». Cependant, nous sommes de l’avis que « le champ de la participation et de la gouvernance laisse ouvert un chemin pour le contrôle politique et ainsi reconduire le processus de construction urbaine » (HALL et HUBBARD, 1996, « The entrepreneurial city: new urban politic, new urban geographies?»)

Colomiers,
dans la métropole toulousaine















Reyneri,
dans la métropole toulousaine







Nouvel espace urbain à côté du Canal du Midi (Boulevard des Minimes, Toulouse)

diumenge, 13 d’abril del 2008

DEL TURÓ PARC A COLLSEROLA

Fullejant a la biblioteca Vapor Vell el llibre Memòries d’un cirurgià, del metge Barcelonès Moisès Broggi i Vallès (1908), llegeixo que de petit anava a jugar a un gran parc anomenat Turó Parc. Segons descriu l’autor es tractava d’un parc que ocuparia l’espai avui comprès entre la Via Augusta (antiga via del tren de Sarria), l’avinguda Diagonal, el carrer Amigó i l’avinguda de Sarria fins que troba aquesta la ronda de General Mitre. Aquest era un parc d’atraccions: muntanya russa, pista de patinatge i la més afalagadora atracció del moment, segons recorda en Moisès, era la del globus aerostàtic que portava un trapezi al qual pujava una persona. Malauradament, sembla ser que desprès de diversos ensurts i d’un accident greu l’atracció mes atractiva del Turó Parc va ser prohibida.

Avui no m'he pogut estar d’anar a fer un tomb per veure el que resta d’aquest parc. Realment aquesta àrea de la ciutat que pertanyia a l’antic municipi de Sant Gervasi, avui districte de la ciutat de Barcelona, ha estat un espai completament transformat. De fet, del Turó Parc no resta ni el nom, encara que els jardins del Poeta Eduard Marquina son popularment coneguts com Turó parc. Em demano si això te res a veure amb el fet que Eduard Marquina va ser l’autor de la primera lletra oficial que va tenir l’himne espanyol, tanco el parèntesis. Aquest jardí dissenyat als anys trenta per Nicolau Maria Rubió i Tudurí és una barreja de bosc mediterrani amb altres espècies com plataners, pollancres i nenúfars surant dins d’un estany.

La resta de l’antic espai del Turó Parc ha estat completament edificat durant l’època del “desarrollismo”. Tanmateix, no es comparable a l’urbanisme “desarrollistad’altres àrees de la nostra metròpoli. Aquí, estem davant del desenvolupament d’una arquitectura racional que fa un cert goig si més no. No podem oblidar que ens trobem al barri de Sant Gervasi dominat per la mitjana i alta burgesia barcelonesa. Les botigues, el comerç, aquesta activitat íntimament lligada a la ciutat es el millor i primer testimoni al ull del foraster per adonar-se que no estem a un barri d’agitadors. Una altra fita important que trobem dintre de l’àrea de l’antic Turó Parc és Gran Sarria Multicines. Tot i que ens alegrem, com comentàvem amb el Mateu i la Laia, que aquest espai de centralitat es trobi dintre de la trama urbana de Barcelona cosa bastant anormal a molts nuclis urbans europeus amb les conseqüències greus per la mobilitat i l’urbanisme d’aquests, qüestionem que el fi justifiqui els mitjans. I és que l’especulació que va suposar la requalificació d’usos del sol que ocupava un equipament com el Camp de l’ Espanyol a sòl urbanitzable no se li escapa a ningú.


Totes les grans metròpolis tenen un gran parc d’esbarjo: Tokio (Hibiya Park), New York (Central Park), Paris (Bois de Boulogne), Londres (Hyde Park), etc. Tot reflexionant sobre el Turó Parc podríem arribar a pensar que hem perdut una oportunitat. Idelfons Cerdà ja va pensar en el seu pla de 1859 en un gran parc de lleure pels habitants de Barcelona al Besòs sense gaire fortuna. Avui, ens trobem davant d’una altra oportunitat: el Parc de Collserola. Ens sabrem avenir per gestionar aquest espai de la millor manera? Prevaldran els interessos particulars per sobra del col·lectius? Es pot parlar d’un tracte diferenciat entre la Collserola rica (Pedralbes, Can Caralleu, Valvidrera, el Tibidabo - al districte de Sarrià–Sant Gervasi- i Penitents -a Gràcia), i la Collserola pobra (Sant Genís dels Agudells, Montbau, La Font del Gos, Can Baliarda – Horta Guinardó – Canyelles, Roquetes, Trinitat Nova i Torre Baró – Nou Barris) per part de l’administració pública?

El Turó Parc estava situat sobre un territori que pertanyia a burgesia de la metròpolis barcelonina i tot sembla indicar que els seus interessos particulars van prevaldrar. Cal a dir que el Turó Parc mai va ésser un parc públic, com ens diu el Moisès Broggi al seu llibre esmentat, el que vol dir que els propietaris d’aquests terrenys tenien molt a guanyar amb la seva edificació, com es va repetir no fa gaires anys amb l’equipament esportiu del Camp de l’Espanyol. Esperem que l’historia no es repeteixi amb Collserola i que les intencions no sucumbint front a l’especulació d’uns pocs.

diumenge, 6 d’abril del 2008

PARC CENTRAL DEL POBLENOU


Ahir dissabte vam assistir a la inauguració d’un nou parc a Barcelona. Lluny estem de les places dures a les que ens tenia habituats l’ajuntament de Barcelona. En aquest cas ens trobem davant d’un parc urbà on el formigó enlloc de trobar-se al terra el trobem en el murs que bordejen i tanquen el parc, com si es volgués protegir i donar l’esquena de la noble presencia del que resta de Can Ricart.



El malestar ha estat expressat per diferents associacions del barri (C.E.R Cooperativa Bac de Roda, Comunitat de propietaris del Grup Civit, Associació de veïns Gran Via-Espronceda-Perú i l’Associació de veïns i veïnes de Poblenou) que es lamenten de la falta d’integració del parc en el barri sense desmerèixer el disseny interior d’aquest i de la manca de rigor de l’ajuntament a les sessions de participació. En efecte, no sembla que aquests murs de formigó que en un futur tenen que ser envaïts per la vegetació facilitin la permeabilitat amb els espais de l’entorn, ens al contrari es tracta més bé d’una clara frontera urbana. Però, tot això ja ha estat dit i escrit per josep Maria Montaner en un article publicat al diari El País fa gairebé un any i que reproduïm aquí:

La nuestra es una sociedad de fronteras. Posiblemente hace siglos que lo es, pero ahora son muy distintas. Hoy las fronteras parece que se desmaterialicen, pero en realidad se trasladan; en algunos casos se crean y refuerzan de manera muy manifiesta -como en los aeropuertos y otros sistemas de transporte rápido- o de manera muy dramática, como el gran muro que atraviesa y divide los territorios palestinos, la frontera entre México y Estados Unidos o el sistema de alambradas en Melilla. Y cada vez más son fronteras calientes, a punto de ser desbordadas. De ello trata con lucidez la exposición Fronteras en el CCCB, de visita imprescindible.

Uno de los mayores despropósitos de Barcelona es el Parc Central del Poblenou, de Nouvel

Al mismo tiempo se levantan fronteras absurdas, evitables e innecesarias como el Parc Central del Poblenou, proyectado por Jean Nouvel, uno de los mayores despropósitos de la Barcelona contemporánea. Está visto que estamos recogiendo los epígonos de grandes figuras: ya en ocasión de los Juegos Olímpicos recolectamos uno de los peores Álvaro Siza Vieira -la estación meteorológica de la Vila Olímpica-; tenemos el peor Herzog y de Meuron de la historia, la vergüenza discotequera del edificio Fórum; David Chipperfiel está llenando la ciudad de grandes cajas con sus paneles prefabricados de hormigón coloreado y sus agobiantes ventanas repetitivas, y estamos asistiendo, de manera impasible, a la decadencia de Jean Nouvel.

En París, a principios de los noventa, Nouvel realizó una obra modélica, la Fundación Cartier en el bulevar Raspail, que se levanta sobre una estructura liviana y está configurada por paneles de cristal para favorecer la visibilidad, juegos de transparencia y sensación de ligereza. Este parque barcelonés, en cambio, es un cultivo de barreras: unos muros de hormigón, hechos con encofrado de cañas, que hipócritamente se van a ir cubriendo de vegetación, con unos arcos que se dice están inspirados en Gaudí, aunque les falta su belleza, su razón estructural y sus valores simbólicos. No sólo se trata de una obra de mal gusto, que potencia la división y la fragmentación, sino que el parque incumple los criterios más básicos de seguridad, adecuación y comodidad para uso libre, igualitario y sin discriminació n de género. Un parque ha de ser lo más abierto, accesible y visible posible; y lo absurdo es concebir un espacio público como recinto cerrado y amurallado, escondido y con poquísimas entradas.

Es absurdo porque al compartimentarlo se exageran la división y los límites de un parque que debería haber sido mayor y más unitario, sin tantas calles que lo atravesasen y con voluntad de infiltrarse en el recinto de Can Ricart. Y no es que Nouvel no lo haya pensado bien o se haya precipitado: ha realizado tres proyectos y, harto de que se le introdujeran tantos cambios, ha decidido no proyectar un parque, sino una serie de recintos, planteando un experimento para comprobar hasta dónde resiste la ciudadanía en un espacio de dominio y hasta dónde puede llevar pervertir los criterios razonables de un espacio público. Se plantea así una estrategia de la ocultación: se ocultan la central de recogida neumática y los servicios de mantenimiento con muros altísimos y taludes; se ocultan el parque con muros; se ocultan los muros con flores; en definitiva, se oculta el barrio con el parque. Con unos muros que hubiera estado mejor que albergasen la biblioteca que hace años reclaman los vecinos de Poblenou. Y una agresión al contexto que tiene un precedente en la violencia como otra obra de Nouvel, la Torre Agbar, se entrega con el espacio público que le rodea.

Y una vez inaugurado, ¿cuánto tiempo va a durar antes de que se deban reparar estos errores? Ya se han tenido que cerrar por reformas, por deterioro y por mal funcionamiento, dos parques de la era olímpica, muy cerca del Parc Central: el de Glòries y el del Bosquet Encantat. ¿Cuántas veces se ha tenido que cerrar el Central Park de Nueva York en 150 años por problemas de funcionamiento? Si el problema es el deterioro físico, mal por haber realizado obras públicas con una vida útil de 15 años. Y si el problema son los defectos de diseño, ¿por qué no se ha aprendido de estos dos fracasos en casos tan cercanos?; ¿por qué no se valora la experiencia y calidad de nuestros paisajistas, que hace años proyectan unos magníficos parques metropolitanos? Véase la reciente monografía del Área Metropolitana de Barcelona/ Mancomunitat de Municipis titulado Espais metropolitans 2000-2004, con parques de Isabel Bennasar, Carlos Llinás, Claudi Aguiló, Jordi Enrich, Montserrat Periel y otros. Entonces, ¿por qué se ha promovido que Nouvel realice este parque tan impactante y, a la vez, antisocial?

La Ley de Barrios establece en su punto 6 el baremo de la igualdad de oportunidades, sin discriminació n de género, en el acceso a los equipamientos y espacios públicos. Casi todos estos parques metropolitanos lo cumplen. El Parc Central del Poblenou, en cambio, es un ejemplo de todo lo que la ley quiere evitar: un espacio público de escasa visibilidad y accesibilidad. Estamos en una época en la que se está aprendiendo a diseñar espacios públicos en los que se tenga en cuenta a las mujeres, con lo cual las mejoras son para todos, desde los niños a los ancianos, unos lugares mas igualitarios y confiados.

Recreación de las murallas de los barrios cerrados, de los resorts y de las urbanizaciones, miniatura de los muros de Sharon en Palestina, el Parc Central del Poblenou se levanta como manifiesto del urbanismo del absurdo y del despilfarro, como provocación a un silencio cómplice que se produce en esta ciudad de nuevos ricos que, después de tantos prodigios, está ya definitivamente anestesiada.